En aquesta segona entrega de la crònica de l'homenatge a Mn. Antoni Oriol celebrat a la Conreria afegim dues noves informacions:
Ceràmica dedicada a la Mare de Déu de l'Alegria
En acabar la missa, Jordi M. Herrero, exalumne i exsuperior del Seminari Menor va fer lliurament i donació a la Fundació Pere Tarrés d'una placa de ceràmica de l'artista Roser Nadal, dedicada a la Mare de Déu de l'Alegria, patrona de la mateixa Fundació i també en el seu dia del Seminari Menor, perquè quedi instal·lada a l'actual alberg de la Conreria. En aquesta mateixa obra ceràmica hi ha una inscripció d'oració i record per a tots els que van passar pel Seminari de la Conreria o de Montalegre entre 1940 i 1998. També hi ha un dispositiu que permet escoltar l'himne o cançó dedicat a la mateixa Verge de l'Alegria, amb lletra i música de dos exalumnes: Mn. Santi Collell i Mn. Joaquim Fluriach.
La Conreria, dissabte
26 d’octubre de 2024
1.- Moltes gràcies a mossèn Oriol que és el qui ens ha reunit avui i aquí. Si comencem el seu procés de beatificació ja tenim el seu primer miracle: haver-nos reunit a tots nosaltres aquí.
2.- Moltes gràcies al organitzadors, concretament per pensar en mi, i especialment gràcies al Jordi Maria Herrero i a la família Trepat, per totes les hores dedicades a l’organització de l’acte i a la publicació del llibre. Un treball discret i no sempre prou valorat ni agraït.
3.- Moltes gràcies també a tots els qui esteu aquí per assistir avui a aquesta trobada i a aquest acte tan entranyable.
4.- Moltes gràcies als meus companys de curs que ens trobem pràcticament cada any a la Conreria i avui hem aprofitat aquesta convocatòria. Com també n’hi ha d’altres cursos: com els del mossèn Josep Maria Turull o els de mossèn Valentí Alonso. En el cas nostre, tenim un grup de WhatsApp que s’anomena “Trobada d’Agraïment” i hem pogut fer actes d’agraïment a mossèn Francesc Nicolau, a mossèn Pere Farriol o també participar en el que es va fer, aquí mateix, a mossèn Agustí Viñas. Avui ho fem per a mossèn Antoni Oriol. Moltes gràcies a tots.
Jo voldria fer només set pinzellades de la figura de mossèn Antoni Oriol.
1.- La primera és una pregunta que em feia ara tot pujant cap aquí: ¿A mossèn Oriol li hagué agradat que li féssim un homenatge? Ja us dic jo que NO!
Ho diu molt bé la Glòria Trepat, la meva primera
professora de català al Poblenou, en el llibre, a la pàgina 92: “... tot i que
(a mossèn Oriol) no li agraden els elogis...”
¿A mossèn Oriol li hagués agradat que li fessin
un llibre? Ja us dic jo que NO!
¿A mossèn Oriol li hagués agradat que féssim un
donatiu en benefici del “Projecte Sostre” de Càritas parroquial de la parròquia
de Sant Miquel del Port de la Barceloneta? Ja us dic jo que SÍ!
I aquesta és precisament la gràcia d’aquest
acte d’avui.
2.- La segona pinzellada, que va molt lligada amb l’anterior, és que mossèn Oriol no sabia dir mai que NO!
Si a alguna persona, alguna vegada, mossèn
Oriol li va dir un “NO” deuria ser perquè no li havien presentat prou bé les
coses... perquè era molt fàcil d’aixecar-li la camisa i d’enganyar-lo amb
qualsevol excusa, perquè ell era “un bonàs” que sempre deia que “sí” a tot el
que li plantegessin. Moltes vegades jo em preguntava: ¿Com pot ser que mossèn
Oriol hagi acollit aquesta proposta? Doncs, molt fàcil: perquè no sabia dir que
“no!”
Recordo que al Poblenou, a la parròquia de Sant Francesc d’Assís, ell va acollir, en plena clandestinitat antifranquista, els qui van fundar l’Associació de Veïns del Poblenou, amb el risc que això representava. La parròquia més política era la de Santa Maria del Taulat, on ara hi soc jo, però aleshores el seu rector ja estava empresonat a la Model. No sé com ell els va acollir, potser perquè el qui ho capitanejava era un exseminarista, en Josep Maria Prochazka. A nosaltres mossèn Oriol ens va dir que vindrien uns que havien d’assajar una obra de teatre i que això és el que havíem de dir si algú preguntava per ells, però nosaltres ja veiem que allò no anava de teatre. Després vaig seguir pensat que en moltes propostes pastorals una mica curioses o arriscades, tant al Seminari Menor com a la parròquia de Sant Miquel del Port, va seguir actuant igualment. Preguntant poc i acollint-ho tot.
3.- La tercera pinzellada és que mossèn Oriol estimava tot allò que ell feia i que tot ho feia amb estimació. Pot semblar una redundància, però no és així: això que us dic comporta una gran càrrega emocional. Per això, moltes vegades el podíem veure molt cansat, però sempre content. Ho podem comprovar perfectament avui i aquí: en tots els llocs on ha estat ha deixat una gran estima que anava molt més enllà d’un pur apreci o d’una simple coneixença.
Ell
estimava i per tant, de retorn, ell es feia estimar molt. Nosaltres, avui, en
som un clar exemple.
Fins
i tot, ell estimava els llocs on ell havia estat portat no pas per cap estimació
cap a ell. Recordo com ell mateix deia que l’havien portat a la Barceloneta
perquè no el podien enviar a dins del mar. Molt sovint l’havien enviat a tapar
forats o bé a llocs on s’havia de canviar l’estil que es portava fins aquell
moment, va passar potser una mica amb la Protecció de Menors o amb Sant
Francesc d’Assís, però molt amb el Seminari Menor (que es va acomiadar a tot
l’equip anterior, per passar del model de ser una cantera de vocacions a una
escola diocesana oberta a tothom) i encara més amb el destí al Port. Ell no es
va sentir un home prou reconegut i valorat, una mica utilitzat i a vegades
tractat maldestrament, però no va deixar mai d’estimar tot el que se li
encomanava. Totes aquestes maldestres malifetes ell les suplia estimant i era
feliç estimant. Tot un exemple d’humilitat.
4.- La quarta pinzellada és la continuació concreta de l’anterior i una mica més focalitzada: mossèn Oriol tenia una gran estimació per a la infància i la joventut. En sabia i n’entenia de portar joves. Potser m’ha quedat pendent una conversa amb ell per saber com el va marcar la seva infància i joventut en la seva dedicació posterior. M’esborrona veure en la seva cronologia biogràfic (de la pàgina 7) que va quedar orfe de pare amb només tres anyets i com ell i el seu germà van entrar a la Protecció de Menors, la “Prote” del Poblenou -que alguns coneixem-, una mena de gran orfenat típic del final de la Guerra Civil. I després amb 12 anys ja va pujar al Seminari Menor de la Conreria (com molts de nosaltres). Em falta, però, la conversa amb ell. Ara només suposo que la seva pròpia vida i la seva pròpia experiència segur que son coses que el van marcar. Mireu amb detall la seva cronologia.
Potser
per això, jo recordo que jugava amb nosaltres com si ell no hagués jugat mai.
Amb molta il·lusió i amb moltes ganes. Recordo com jugava a futbol
apassionadament i com s’amagava la pilota a sota de la sotana i no sabíem per
on la faria sortir. A la pàgina 25 del llibre, en una nota manuscrita, mossèn
Josep Hortet, companys de curs, gran capellà però també un bon jugador de
futbol, ja li reconeix en la seva joventut la seva “competitivitat” jugant a
futbol al Seminari. Com també ho va demostrar després jugant a Ribes de Fresser
amb la “Ribetana”.
Jo no sé si ell entenia
de com s’han d’acompanyar les vocacions sacerdotals, que ja sabem que ho va fer
bé, però sí que ens entenia perfectament com a adolescents i sabia perfectament
que teníem de cremar energies en els camps d’esports i fent excursions. Entenia
els nostres conflictes i les nostre recerques de la pròpia identitat.
Penseu que ell ens
dedicava el seu estiu i les seves vacances i se’ns enduia per tot el Pirineu i
per tot Catalunya i per tot Espanya. No tenia altre temps que no fos el que ens
dedicava a nosaltres. Nosaltres érem (i vam ser) la seva pròpia vida.
Nosaltres, al Poblenou,
érem uns marrecs que fèiem vida al carrer. Jugàvem al carrer i paràvem la
pilota quan escadusserament passava algun cotxe o un camió, de tant en tant, i
seguíem jugant. A casa meva vivíem en una porteria en un sota escala. Sense
llum externa i amb molts pocs metres quadrats. A la parròquia vam tenir una
pista esportiva que ens va treure del carrer. I un home, mossèn Oriol, que
estava content que fóssim allà i que ho complementava amb moltes altres
activitats. Quan a ell el van destinar al Seminari Menor, uns quants joves, jo
i els germans Herrero, ho vam tenir molt clar: Nosaltres també pugem amb ell!
Tot i que ens va fer esperar tot un any sencer, la idea de pujar no se’ns en va
anar del cap. Aquesta és la història de la meva vocació.
Mossèn Oriol explica en
el llibre (a la pàgina 8 i 9) la seva vocació i com mossèn Garcia-Die li va
preguntar si volia ser capellà i ell va contestar que sí. Després es va penedir
de no haver dit el que ell volia dir, que era: “Vull ser com tu”. Nosaltres, jo
mateix, volíem ser com ell. Per la feina que feia amb els joves, per com la
feia i perquè era un home feliç. Va ser i ha estat el nostre model.
5.- La cinquena pinzellada no la vull deixar passar i és la de subratllar l’amor i l’estimació per la seva família i per les nostres pròpies famílies. Ell sabia viure en família. Ho poden dir molt bé la família Trepat – Daviu, que -a la parròquia de Sant Francesc d’Assís- van ser una família d’acollida mútua: ells el van acollir a dins del seu nucli familiar i ell els va acollir a la rectoria de la parròquia. I tots van ser exemplars. Mossèn Oriol no era un home feréstec ni un ocell de bosc.
Recordo
les persones que per a ell eren sagrades. Per exemple, quan ens deia,
profundament emocionat, que anava a Sabadell a veure la seva mare i el seu
germà: el “Wences”, i que després ho va fer extensiu a la seva cunyada i als
seus nebots. Moltes gràcies família (aquí present!).
Però
també ens va ensenyar a valorar les nostres pròpies famílies, i els esforços
que els pares feien per nosaltres. Molt sovint va fer de mediador amb les
nostres famílies. I recordeu aquelles Trobades de Famílies aquí a la Conreria.
No era una jornada de portes obertes, perquè les portes del Seminari sempre
estaven obertes, era un homenatge a les pròpies famílies i l’orgull de què poguessin
passejar amb nosaltres per aquí. Les famílies eren el més important i no pas
les instal·lacions o els camps de futbol.
6.- La sisena pinzellada va dedicada a la manera com mossèn Oriol exercia el seu lideratge. De ben cert que no va anar mai a cap escola de lideratge, perquè sempre va exercir de “segon”, sense pretendre mai ser un primer. Ell no era cap líder, però sí que era el qui feia la feina sota el lideratge de qui fos. Així ens ho va demostrar, primer aquí a la Conreria, sota el rector: mossèn Jose Manuel Garcia-Die i Miralles de Imperial; i després a la parròquia de Sant Miquel del Port a la Barceloneta, sota el lideratge adquirit i consolidat de mossèn Pau Caldés.
Ell mai els hi va fer ombra als seus companys però sí que va saber treballar a la seva ombra, fent ell la feina. Mai va mostrar cap mena de gelosia, sinó tot el contrari: ell va tenir cura d’ells. Va estimar el qui havia estat el seu gran preceptor: mossèn Garcia-Die i va cuidar de mossèn Pau a la Barceloneta. Fins i tot, es van cuidar tots dos mútuament. Mai es van posar tots dos malalts, alhora, sinó que s’alternaven. Primer mossèn Oriol cuidava a mossèn Pau en els seus repetits atacs de lumbàlgia i després mossèn Pau cuidava de mossèn Oriol en aquells atacs de migranya que el tancaven a l’habitació a les fosques.
7.- Per acabar, en setè lloc, voldria fer referencia al seu estil en la predicació de l’evangeli i en les homilies de les seves misses. ¿Com predicava mossèn Oriol? Ell tenia un estil senzill i humil de tractar amb la Paraula de Déu.
Jo, amb dotze anys, em vaig aficionar a anar a missa cada dia, a les 8 del vespre, a la parròquia de davant de casa, a sant Francesc d’Assís, fins els 14 anys, que vaig pujar aquí, a la Conreria, per seguir-lo escoltant. El destí em va reservar que jo fos després, durant 12 anys, també rector d’aquesta mateixa parròquia al Poblenou. I ara hi segueixo sent al costat. Sempre al meu barri del Poblenou.
Mossèn Oriol predicava senzillament, sense fer ni classes de Bíblia ni tampoc Teologia profunda. Al llibre en teniu unes fotografies d’unes notes seves per a la predicació, a les pàgines 148 a 151. La seva predicació seguia l’esquema senzill del mètode ignasià que proposa de fer-se present en les escenes bíbliques “como si presente me hallara”, és a dir: mirant un personatge concret, identificant-se amb aquest personatge, fixant-se en una paraula, una frase, una pregunta, una resposta, un verb, una expressió de Jesús... Per tant, fent una relectura del text bíblic i retornant a la seva frescor originària, com molt bé proposava també sant Francesc d’Assís.
FRANCESC ROMEU