El passat 23 de març es publicava al diari El Punt Avui una entrevista al cantautor Jaume Arnella (Barcelona, 1943), en la qual deia que va estudiar al Seminari Menor de la Conreria. Arnella fou cofundador del Grup de Folk (1967-1968), del segell discogràfic Als Quatre Vents i del projecte del Tradicionàrius. S'ha especialitzat en la composició de romanços. Té 40 discos publicats. Reproduïm la part de l'entrevista on es parla del seminari:
"Va estudiar en un seminari.
Sí, decisió meva. Era d'una família catòlica amb algun parent, aleshores, capellà. Potser era la meva dèria de fer sempre alguna cosa diferent. Vaig anar primer a la Conreria i, després, al seminari major. Va significar una cosa important, perquè vaig fer un creixement amb uns companys. Primer et creus el medi i després dius: "Ei, aquí hi ha coses que no quadren...". I llavors et refermes més amb els companys i els amics" (Un dels quals, sense dubte, el badaloní Joan Soler i Amigó...)
De quina mena de família ve, vostè?
Som onze germans, i això et marca, perquè et distancia força del riure i el plorar. Saps que algú riu i algú plora, i no passa res, perquè a tu et tocarà d’aquí a una estona. Mon pare era un tío de Barberà que va pencar sempre molt i que, amb pantalons curts, ja havia muntat una mena de fabriqueta amb el seu pare. La mare, de Lleida, venia d’una família també molt pencaire, tot i que amb uns quants drames. En tinc algun romanço, de fet.
Va estudiar en un seminari.
Sí, decisió meva. Era d’una família catòlica amb algun parent, aleshores, capellà. Potser era la meva dèria de fer sempre alguna cosa diferent. Vaig anar primer a la Conreria i, després, al seminari major. Va significar una cosa important, perquè vaig fer un creixement amb uns companys. Primer et creus el medi i després dius: “Ei, aquí hi ha coses que no quadren...” I llavors et refermes més amb els companys i els amics.
De quina mena de família ve, vostè?
Som onze germans, i això et marca, perquè et distancia força del riure i el plorar. Saps que algú riu i algú plora, i no passa res, perquè a tu et tocarà d’aquí a una estona. Mon pare era un tío de Barberà que va pencar sempre molt i que, amb pantalons curts, ja havia muntat una mena de fabriqueta amb el seu pare. La mare, de Lleida, venia d’una família també molt pencaire, tot i que amb uns quants drames. En tinc algun romanço, de fet.
Va estudiar en un seminari.
Sí, decisió meva. Era d’una família catòlica amb algun parent, aleshores, capellà. Potser era la meva dèria de fer sempre alguna cosa diferent. Vaig anar primer a la Conreria i, després, al seminari major. Va significar una cosa important, perquè vaig fer un creixement amb uns companys. Primer et creus el medi i després dius: “Ei, aquí hi ha coses que no quadren...” I llavors et refermes més amb els companys i els amics.
Un dels quals, sens dubte, era el badaloní Joan Soler i Amigó, mort ara fa poc més d’un any, i amb qui va fer, per exemple, ‘Les rondes del vi’ o ‘Sé que venen pels camins’.
Exacte. No et diré que fóssim cul i merda, però vaja... Vam fer un munt d’excursions, pujàvem a discutir coses a Queralt amb en Ballarín… Teníem divuit anys i una gran inquietud. Volíem llegir llibres que ens arribaven d’amagat, comentàvem poemes, pel·lícules... Ell tenia una gran facilitat a l’hora d’escriure.
